Oda a Lasa Jagana

Granotes de color vermell
i dues flors que tampoc fan estiu.
L’herba dels prats no em fa de coixí
i no vull somnis transparents per dormir.

Miro el que no vull tocar
i acaricio objectes prohibits.
Res es refreda per un glaçó arrodonit,
“un cafè amb gel, malparit!”.

Tot el que tinc no ho pots comprar,
sóc a un banc amb barrots de fusta.
Faig un mur de bitllets de paper,
“especulador” crides, des de fora,
i jo només dic “buidor”.

L’alcalde surt de La Caixa,
i el gos fa pipí a l’arbre.
Cafè, cigarro i un sol a mig fer.
En Flangan parla de cine
i diu que sí amb el cap.

“Marta, bon dia!”, diu amb alegria,
“bon dia, què tal?!”. Dimarts 5 d’agost,
i ni un lament-estiuenc-recurrent
per fer de les NO vacances un turment.

El pare d’en Lluc fugisser amb una camisa blanca,
i un cotxe amb l’èxit de Juanes a tot volum.
No. És mentida,
però que vulgar la connexió neuronal.

Ingrid Betancourt dorm a París
i jo dormo al meu llit.
A fora un hibiscus
i carbassons que encara no són.

Tinc son, mamón, toca’m un son facilón,
del cabrón que fa botellón
amb una ampolla de ron...

CRITS I AMONT

Puro Teiatro

(Aquest conte és ficció. Qualsevol semblança amb la realitat és puta coincidència...)

Tac – tac – tac. És una bona obra de teatre però la dona del seient 7 fila 19 té la bufeta a punt de rebentar. L’obra acabarà aviat però no pot més. Aguantar-se el pipí pot tenir un petit punt de plaer... Ara no. Ara està en la fase en què només és dolor. Si el seu company li fes una sola carícia (ni que fos al dit petit) es pixaria a sobre. No en té cap dubte. Li costa seguir l’obra. Decideix anar al lavabo. Tac – tac – tac. És al tercer pis del Teatre Municipal d’Olot. Camina per tot el passadís. Ni rastre d’un forat on poder descarregar. Shhh – shhh - shhh. A la platea hi ha qui s’impacienta pel soroll que fan els seus passos. Li sap greu. Va amb sabates de taló. Li costa posar-se de puntetes i més amb aquestes sabates. A més, és un exercici que no fa des que havia de corregir-se els peus plans. De totes maneres,es posa de puntetes. Tac – tac – tac. No és suficient. Els seus passos continuen sense passar desapercebuts. Shhh – shhh – shhh. Es comença a mosquejar. ‘Insolidaris! Gaudiu de l’obra de merda, sortiu i divagueu sobre el significat d’aquest o aquell diàleg. Fins i tot podeu parlar d’algun nom que se cita als anals de la història de la cultura... No us enganyeu, però, sou incultes! Sou incapaços d’entendre que potser el culpable d’aquest tac – tac – tac està passant per una situació molt delicada’. Tac – tac – tac. Shhh – shhh – shhh.

‘La mare que els va parir!!!!!!’. Ja és al segon pis i ni rastre dels lavabos. Continua de puntetes. Sent un lleuger dolor als bessons. Es troba amb una treballadora del teatre. La treballadora no li diu res, però en realitat està buscant el/la culpable d’aquell soroll. Ja l’ha trobat. La dona del seient 7 fila 19 està emprenyada. Entre tanta mala llet i shhh – shhh – shhh, pràcticament s’ha oblidat del pipí. De totes maneres li etziba: “No els podíeu posar més lluny els lavabos!!!” La treballadora no sap què dir. No li retreu el soroll dels seus passos, però la dona continua: “Què vols que hi faci!! Mira, si vaig de puntetes i tot!!!!!”. La treballadora té un bon cor. Igual que la senyora del seient 7 fila 19. Li diu que al primer pis hi ha els lavabos. Tac – tac – tac. Shhh – shhh – shhh.

‘A la merda, home!!!!!!’. Troba els lavabos. Està a punt d’obrir la porta que té el dibuix d’un barret de copa. Però la senyora del seient 7 fila 19 té pudor. En cap moment de la seva vida ha qüestionat la norma no escrita que diu que homes i dones ens segreguem per anar a pixar. Finalment obre la porta que té el dibuix d’una pamela. Tac – tac – tac. Psssssssssssssssssssssss – pssssssssssssssssssss – pssssssssssssssssssss – psss – ps. L’última gota. Té pudor però no pot ni vol reprimir-se un esbufec de plaer. ‘Ooooooh’. El plaer és tan gran que tira l’esquena enrera i respira a fons. Està uns segons interioritzant aquella sensació tan increïble i reconfortant. En aquells moments no en té cap dubte. És la millor. Torna al seu seient. Tac – tac – tac. Si algú fa shhh – shhh - shhh no el sent ni l’importa. Està contenta. S’asseu al seient 7 de la fila 19 del Teatre Municipal d’Olot. Al tercer pis. Fa una carícia suau al dit petit del seu company. Al cap de deu minuts s’acaba la funció. Surten i parlen del sentit d’aquell diàleg del final. Fins i tot ho comparen amb un text de Bertol Brecht. S’avergonyeix una mica d’ella mateixa. Però no hi dóna més importància. El seu company li diu si vol anar a fer un toc. Li diu que no, que prefereix anar a casa. L’incident amb el pipí li ha provocat unes ganes irreprimibles de fer l’amor.

Els dinosaures també es disfressen

Així queda més grunge

Per què no em dius que quan ets animal, ets millor i que et sents beneït per aquest do? Ah, és clar, tens por de parafrasejar una cançó massa coneguda... Has de ser pioner i no un fax. Estúpid! T’amagues rera paraules tan conegudes que t’avorreixen a tu mateix. Ets incapaç de preguntar quan unes llàgrimes se’t posen davant. Ets estúpid... Això sí, diuen que ets perspicaç, irònic i de vegades, fins i tot, t’han dit que ets brillant. Ja en fas prou... Amb això i un bon sou i un cul envejable ja en tens prou. Estúpid!

Per què no em rebentes el cap contra la roca i em menysprees? Ah, és clar, no... T’han dit que has de viure en llibertat i deixar llibertat. I en l’amor crees cadenes sense ni tan sols adonar-te’n. I no ets capaç de viure una amistat. Estúpid! Estúpid? Potser no, potser sóc jo l’estúpida que creu tenir la raó quan et diu estúpid... Però és que ho crec de debò que ets estúpid. I t’ho dic ‘estúpid!’. I em sap greu dir-t’ho... Però no vegis com em quedo de descarregada.

Quina putada de regal

És 25 de desembre i fa un sol preciós. M’he posat guants però no els necessito. No me’ls he pas tret. Hi ha tantes coses que em carrego a l’esquena i que no necessito. Però les carrego. Ja me les trauré a poc a poc. Però sóc una dona i no pas una màquina, ni tampoc sóc Déu, ni tampoc el fill de Déu. Fum, fum, fum. Hi ha el sobrepès, però també els buits. Res de yings i yangs. Res d’equilibris. L’excés i les mancances. Una muntanya russa i no poder dir-te que et trobo a faltar.

La vida és un regal i són etapes. Les seguretats són falses però buscar-les és comprensible. I prou. Les seguretats, i els regals de Nadal i la roba que s’ha de portar i els àpats que s’han de tenir. I tot això es dibuixa borrós dins la ment. I un se sent lluny dels qui sempre ha sentit més a prop. S’hi sent? Hi és? Potser és que només em falta poder dir-te que et trobo a faltar perquè torni l’ordre. Ara el caos i un pastís de formatge a la cuina. És 25 de desembre. M’esperen.

El plaer de les etapes. El dinar d’avui és una etapa. Si hi ha ratafia després dels torrons i el pastís de formatge i les boletes de coco, hauré arribat a la meta airosa, contenta i amb un plaer sumat. La vida és un regal, però no són els regals de Nadal. La vida ha de ser un plaer. I hauríem de saber destriar els que són els nostres plaers dels que són desitjos externs. El camí difícil.

Avui és Nadal i fa un sol preciós. I jo només voldria dir-te que et trobo a faltar. No et trobo a faltar perquè sigui Nadal, sinó que el dia 27 també et trobaré a faltar. El que passa és que és avui que escric i és Nadal, i no puc deixar de dir-te que et trobo a faltar. A qui trobo a faltar? Potser a tu que estàs llegint. No et conec i enyoro el que em perdo amb tu i em perdré tota la vida amb tu. A qui trobo a faltar? Segurament a tu, però avui no puc dir-t’ho... Potser el dia 27. Quina putada!

Un pal és un pal

Un noi que ha passat per la plaça del Teatre s’ha tirat un pet. Si a la plaça hi veieu una bicicleta sense seient és perquè he decidit treure’l. Fa dues setmanes me’l van robar i he decidit que aquesta nit dormirà al meu costat. Potser seria un bon moment perquè els déus fabriquessin una paràbola moralista contra la propietat privada i fessin passar un tot terreny sobre la bicicleta: “De què et serveix voler posseir, si un 4x4 de la Banyolesbenestanbequeshiviu t’ho pot aixafar tot en un tres i no res”. Sí senyor, molt més prosaic que la multiplicació dels pans i els peixos.

De totes maneres avui no és un bon moment per parlar de déus. El d’avui vol ser un text sense metàfores ni comparacions ni dobles sentits. Aquest blog s’ha convertit en un espai en què tothom hi deixa les seves opinions, reflexions, cabòries, depressions, tristeses i alegries d’una forma tan críptica que no acaba de saciar la set i ànsies de xafarderia dels que l’aneu consultant. Per això, avui volem escriure un text realista que parli de coses concretes. L’últim paràgraf del llibre que estic llegint diu: “Oye, olvídate de ese mulato muertodehambre. El que nace pa’ centavo nunca llega a peseta”. Hugo Chávez ha perdut el referèndum sobre els seus canvis proposats a la Constitució. Valorar si la victòria de l’oposició és pírrica o no és un objectiu que s’escapa al text d’avui. A Banyoles es prepara una xocolatada i una encesa oficial de les llums de Nadal. Tampoc valorarem la idoneïtat d’aquesta activitat. Només apuntar que els cartells que anuncien l’acte serveixen per constatar que Xocolates Torras porta molts anys sense canviar el logotip.

Hi ha una gossa que avui celebra que li trauran la campana que l’ha acompanyat l’última setmana per evitar que es tragués els punts que li van cosir quan va avortar. Dilluns i dimarts fan Ventdelplà. I sí, m’ho miro. Algun inconvenient? Dijous és festiu però divendres no. Alguns faran pont. Jo no. El CD que estava escoltant s’ha acabat. He deixat d’escriure quan ha passat. M’agrada el silenci, però hi ha dies en què vas a cent i el buit molesta. No sempre vaig a cent. No ho vull per a la majoria de dies. I puc aconseguir-ho.

He decidit que demà lligaré la bicicleta a través del seient per no haver-lo de treure. Potser demà no sentiré ningú que es tiri un pet en públic. I abans d’anar a dormir m’empassaré unes pàgines més de llibre... Déu ni do el reguitzell de coses concretes que he escrit, no? Aquest no volia ser un blog evangèlic i bíblic, però ja veieu com ‘Déu’ forma part de les nostres expressions més quotidianes. Escriure en primera persona em fa ràbia. Potser a vosaltres també us fa ràbia llegir-ho així. He escrit moltes coses concretes però no estic segura d’haver saciat les vostres ànsies de xafarderies. Quan parlem diem coses, però deixem de dir-ne la majoria. I no vull dir res més. El que vull dir és només el que he escrit. Hem dit que avui toca deixar de banda els missatges críptics... Que potser ho són tots. Ai, perdoneu, se m’ha escapat. Sóc conscient de les meves limitacions. Per això per dir el que vull dir, agafaré les paraules del poeta Blai Bonet:


“De dos pals, un posat vertical i l’altre de través,
jo en diré sempre un pal dret i un pal de través,
perquè dos pals són just dos pals,
i perquè el meu dia és el dia d’avui [...]
A mi, no em fareu ratllar el llenguatge figurat,
perquè el meu dia és el dia d’avui.”


Ah, i no patiu que si en teniu una necessitat irreprimible no censurarem els comentaris metafòrics... Si la necessitat és reprimible tampoc!

La merda de la muntanya no fa pudor, ai no